Breu relat sobre perdre’s
El meu present
Una noia es troba asseguda en un banc. Amb un cel blanc, veu la vida transcórrer. Porta un vestit blanc estiuenc i no porta sabates. Peus a terra, mans a sobre les cames, mira les possibilitats que es presenten davant d’ella. Passen una a una voladores per davant, algunes es detenen o alenteixen el seu vol mentre ella les mira, altres simplement passen de llarg. La noia encara asseguda va girant el seu cap per a poder veure millor les opcions, les possibilitats, que ara semblen ser infinites. Però no aconsegueix veure-les de prop ni endinsar-s’hi, simplement les veu de passada i no pot fer gran cosa. No pot fer que es detinguin ni testejar-les.
Mentre asseu, la noia respira i respira, l’escena no és pas obscura, sinó que és més aviat lluminosa. El silenci que s’hi produeix no és pas decisiu ni amenaçant, és més aviat tranquil·litzador. Però la noia ja una mica angoixada decideix aixecar-se i caminar, encara que no sap cap a on perquè no sap ben bé on porta cada possible camí. Emprèn el camí cap a la dreta, que sembla haver-hi un camí de pedres mig marcat que porta a un riu, s’asseu a la vora del riu i contempla el seu voltant. No s’hi troba malament, encara que li sembla que no és aquí on vol estar en aquest moment, així doncs decideix partir a la recerca d’un altre lloc on quedar-s’hi a viure. Segueix caminant i caminant, però no veu res que li cridi l’atenció, per tant, decideix tornar al banc on estava, però per sorpresa, ara no el troba, sembla com si s’hagués esvaït, amb l’angoixa al pit continua el caminar fins que veu una casa a la qual s’apropa i toca a la porta.
No sembla que hi hagi ningú en aquesta casa, però de la mà de l’esperança decideix esperar i tornar a tocar. Rodeja la casa, però ja és evident que no hi ha ningú. Ja molt cansada, després d’hores de camí s’asseu a l’ombra d’un arbre i deixa pas al seu plor ja imminent. La tristesa ha envaït la nena i no se’n pot desfer. Quan el plor cessa, la nena marxa, no fos cosa que es faci de nit i no pugui tornar al banc on viu. Una mica descoratjada i amb poques forces es disposa a caminar de nou, amb la mirada baixa no s’adona que està a punt de xocar-se amb una persona. Espantada, se sorprèn trobant-se amb la mirada de la senyora Reilou. Una senyora de cabells blancs i llargs, que porta un vestit blau, qui li pregunta a la nena que què hi fa aquí tant tard. “M’he perdut fa hores” respon la nena.
On és casa teva, doncs?
Casa meva és el banc dels rintxols, però no hi sé tornar.
Tanca els ulls.
Per què hauria de fer-ho si jo el que vull és trobar casa meva? - pregunta la nena.
Per això mateix. - respon la senyora Reilou.
Quan la nena obre els ulls es troba de nou al banc dels rintxols, ja és a casa seva.
“Havia oblidat que casa és allà on jo estic” exclama la nena.
Estimades muses, quan he començat a escriure aquesta història, no sabia pas com acabaria ni quin seria el seu desenvolupament. Ja imagino, que com sempre, hi heu tingut alguna cosa a veure. Però com ho traslladem això a la vida? És que sabem on acabarem quan comencem a caminar? És que sabem quina és la millor opció abans que la vivim? Jo crec que no.
És difícil per a mi prendre decisions, escollir un camí entre els tants possibles, però si miro enrere, la veritat és que sempre he acabat escollint, o una cosa o l’altra, que sempre he continuat endavant, ja que és l’única opció, decidir i caminar, encara que de vegades caminem abans que decidim, però ja està bé així. Està bé estar on estem, està bé no saber què volem, està bé no saber cap a on tirar. Fa unes setmanes que tinc la panxa malament, que el menjar no m’acaba de caure bé del tot i cadascú a qui li pregunto em fa un diagnòstic diferent, i res no m’acaba de convèncer, ni la versió del metge … el que crec que m’intenta comunicar el meu estómac són els dubtes i més dubtes que existeixen ara dins meu, i la meva dificultat per a digerir-los i escollir què sí i què no. Amigues, sàvies muses, una setmana més m’heu mostrat el camí i que aquest tan sols el puc caminar des de mi i des d’on soc en aquest moment present. Cap altra Mariona no pot caminar (ni digerir) el que s’està coent ara mateix dins meu.
Gràcies amigues i amics que em llegiu una setmana més.
Mariona. XXX.
