Benvolgudes muses, aquesta setmana vinc cansada, mooooolt cansada, tant que quasi us he enviat una carta de disculpes per no haver pogut escriure un text com m’agrada, explicant alguna cosa que contingui algun tipus de missatge o que us acompanyi una estona, tal com feu vosaltres amb mi. Per això, avui he decidit fer una selecció d’algunes entrades de diari que he anat escrivint al llarg dels últims mesos, per a recordar-me alguna cosa que en algun moment m’ha semblat que era important deixar per escrit:
Quan em vaig independitzar fa dos anys, durant les primeres setmanes vaig escriure que em sentia com si estigués de viatge. Era una sensació estranya, perquè estava aquí, però sentia com si estigués a un altre lloc i la sensació em descol·locava una mica, alhora que no em desagradava. Després se’m va espassar, perquè ja no ho vaig tornar a escriure mai més.
Lo de que quan tens 20 i pocs anys ja tens automàticament casa, la feina de la teva vida, novio i tot això: no passa. O almenys no de la noche a la mañana. Jo hi ha coses d’aquestes que no sé aconseguir. També te dic que gestionar-ho tot alhora és too much i que no m’estressin a mi.
La gent està piradíssima (enserio).
Per juliol de l’any passat vaig escriure això: dins la nevera hi tinc una lonxa de pernil dolç, dos iogurts de llimona i vinagre balsàmic. No tinc detergent ni tampoc cap intenció d’anar en comprar-ne aquesta setmana i ja tinc dues rentadores pendents. Quan ja no em quedin bragues netes hauré d’anar a comprar-ne si o si. Tinc uns companys de pis insuportables que no em col·laboren amb la neteja del pis i que fa tres nits que em desperten a les 3 de la nit. Fa massa nits que dormo malament, estic cansada.
Hauré escrit “tot està bé així com està” unes 3479890 vegades, tan sols unes 20 d’aquestes ho pensava de veritat.
Quan escric de nit és perquè estic molt tranquil·la i el dia ha anat prou bé, si escric durant el dia, el més probable és que ho faci per descarregar tot el que no m’he atrevit a dir o perquè el meu cos està molt nerviós.
Fa un any ja havia deduït això: fer-se gran és entendre que res és el que sembla i que les previsions poques vegades es compleixen. Que no sempre estarem d’acord amb el que ens toca viure. Que no, no tot és de color rosa, però tampoc negre. Suposo que hem d’aprendre a navegar entre el ventall de colors disponibles a cada moment.
Avui encara em costa.
La majoria dels meus problemes no duren més de dues setmanes (ni més de tres dies).
Aquesta és important: reconèixer la meva pròpia capacitat de sortir-me’n de totes les dificultats diàries, al final sempre trobo la manera de fer les coses. Un poc d’humor ajuda i l’amor també. Cullerades de sucre.
No totes les Mariones estaran d’acord sempre. És un diàleg constant, és un “a veure qui conquista qui”.
I crec que fins aquí ja n’hi ha de coses escrites, totes a mig assumir, clar.
Ah, una més: un dia vaig escriure que la veritat apareix en funció de la meva capacitat d’assumir-la. Encara ho penso.
Gràcies estimades/ estimats lectors. Fins dimarts que ve. Sou ses millors.
M.