Els dies de la setmana

La tardor

Estimades muses, 

Avui he recordat que a l’escola sempre decoràvem els murals de la tardor pintant i aferrant-hi fulles dels arbres que queien a terra. Eren unes fulles marrons, grans, amb unes línies molt marcades. Quan penso amb la tardor sempre em venen aquestes fulles al cap, suposo que es van instal·lar al meu record i mai no s’han substituït per d’altres, perquè aquí continuen, intactes i vives cada any a la tardor. Sempre he tingut una memòria bastant pictòrica, amb dibuixos i imatges molt clares amb uns tons de colors molt precisos, però que sovint no soc capaç de representar en un paper i que no tinc clar si podria descriure-les amb la precisió i la claredat amb la qual se’m presenten. 

Per exemple, els dies de la setmana, cadascun d’ells, al meu cap, també hi té una imatge concreta que m’apareix immediatament quan penso en cadascun dels dies, és com si hagués associat la imatge a la paraula i ara fossin inseparables. Els dilluns sempre han estat representats per un interruptor de llum, col·locat en una paret groga de fons. Potser era un llum que teníem a la casa on vivíem quan jo era petita, però no n’estic segura. Els dimarts, encara que ara tenyits de la vostra energia, estimades muses, sempre s’han presentat de color blau, amb una llum que ve de dalt que no sabria explicar, és com si no pogués accedir a les paraules que s’amaguen darrere aquestes imatges tan concretes, i no sé si la gent veu els dies de colors o hi relaciona imatges, però jo sí. Els dimecres, com que a l’escola era el dia de la fruita, sempre hi veig un plàtan o una pera, fruites que a mi no m’agradaven gaire, no era massa fruitera jo de petita, i ara bé, una mica més sí, però tampoc és per tirar coets. Els dimecres, també els sol veure amb molta llum.

Els dijous, hi veig una butaca que teníem a casa que el meu pare encara té, és una butaca de color mostassa, on abans hi teníem una tela que la protegia, la qual anava vestida d’óssos amb el fons blau i com un tipus de fil de sanefa de color vermell. Tampoc sabria dibuixar aquella tela, però el seu record viu en mi i té nom de dijous. Els divendres, el color dels divendres és el rosa vermellós, no distingeixo bé de quin color es tracta, però aquest to és el que marca el ritme tots els divendres. Els dissabtes, van lligats a la lluna, però no a una lluna qualsevol, sinó la lluna que hi havia dibuixada a la meva palangana de l’escoleta quan tenia 1 i 2 anys, la lluna de la palangana i del penjador on penjava la motxilla. Cadascú hi tenia assignat un dibuix que ens servia d’identificació, suposo que per això abans em pensava que jo era la lluna, vaig fer bé aquell exercici d’identificar-me amb la imatge implicada. Els dissabtes, apart d’haver-hi la lluna, s’assemblen una mica als dimarts, perquè també són blaus. Els diumenges, torna a haver-hi llum, igual que els dilluns i els dimecres, una llum de sol molt i molt viu que roman durant tot el dia de diumenge, segons el meu imaginari. 

No tinc clar d’on venen aquestes imatges, ni en quin moment la meva ment les va atrapar per a no tornar-les a amollar, sense que jo sabés que es repetirien i viurien dins meu durant tants anys. 

Com que sembla que ha de començar a fer una mica de fred i ja estem a la tardor i cauen les fulles, jo ja he fet el canvi d’armari. Com sempre, m’he desfet d’algunes peces de roba que ja no són per mi, o bé tenen algun forat, o sembla que hagin encollit o simplement ja no són d’aquesta Mariona. Quan em vesteixo els matins, m’agrada que la roba parli de mi i de qui soc ara i no del que ja no hi és. Com tot, un cop més, s’acaba, deixa de fer la seva funció i ens n’hem de desfer, i de vegades costa molt fer-ho. No és gens fàcil, però no amollar significa arrossegar assumptes del passat que ja no volen ser present. I malgrat la meva nostàlgia infinita, hem d’amollar i deixar que caiguin les fulles més velles, com feien les dels arbres que veia cada dia quan sortia a jugar al pati de l’escola. 

Gràcies per ser-hi un dimarts més. 

M.