Estar trista a principis d'estiu no queda bé

Poder posar una "i" després d'un punt

Li he enviat un àudio a la meva cosina de 4 minuts i 27 segons. Quasi tot li he explicat plorant, perquè per alguna (o més d’una) raó, estic trista. Aquesta setmana, se m’ha ocorregut un bon títol per definir la meva vida en aquests temps, i seria una cosa així com “de la fama al subsuelo”. Sé que és dramàtic, sí, però mira, la vida em balla així. Uns dies soc una fucking rockstar i d’altres no soc ningú. Ho tinc comprovat. Va per dies. 

Llegeixo cinc llibres alhora i en realitat, sempre és o bé perquè estic avorrida, o perquè busco un consol que només de vegades trobo. Però sí, de vegades hi és. En la literatura i fora. La recerca de l’interlocutor que deia en algun altre text anterior, és real, és evident, en el meu cas i en el dels altres, crec. Necessitem tenir testimonis del que vivim, i els busquem a través dels actes més revolucionaris o a través d’escriure cartes. Però els busquem. Na Rosa Montero contava a “El peligro de estar cuerda” que quan va començar a publicar, va deixar de tenir atacs d’ansietat. Quan la seva veu tenia oients a l’exterior, es va calmar dins seu. 

Estar trista és una cosa que comença de sobte, i acaba de la mateixa manera. Aquestes setmanes, hi ha dies que comencen tristos i l’alegria es va colant dins les hores. N’hi ha d’altres que funcionen al revés; aparentment l’humor és alegre i vívid, i a poc a poc s’apaga sense que me n’adoni i quan entro a l’habitació i és de nit, la tristor és allà davant meu, plantada, com si algú l’hagués regada en la meva absència i ja no pogués mirar a cap altra banda. 

Coses que escriu Mayte Gómez Molina a “Circuito cerrado de vigilancia” que fan que agafi aire:

P. 18. Me doy cuenta de que todo está pensado para que olvides que los demás también respiran. 

P. 23. Qué necios fuimos si frente a un bosque solo fuimos capaces de imaginar un jardín. 

P. 26. Estamos tan lejos de nosotras que necesitamos que el otro en su deseo nos confirme. 

P. 33. Si te explicase qué es el dolor

si te preparase para ello

aún así te nacería el grito

te sorprendería tu cuerpo que se parte

en dos ante el rayo inexplicable 

que viene de dentro

P. 48. he perdido la esperanza de que los demás también puedan cuidarme 

No es que sean malos: no tienen tiempo.

Em ve al cap que en Joan, el meu tutor de 2n de primària que se’n va anar de l’escola perquè va decidir anar-se’n a viure a Artà (que això ma mare diu que m’ho he inventat, però jo estic segura que era així, però suposo que a ella no li vaig contar i per això diu que m’ho invent) em va dir que després de posar un punt estava prohibit posar “I”. M’ha costat molts anys atrevir-me a fer-ho i ha sigut tot un descobriment saber que era una mentida perquè no escrivís tots els texts fent: .I també …, .I a més, … .I després …, .I jo … i així. 

Pot ser quan poso un punt, després recordo més coses que voldria haver dit a la frase anterior, però no m’ha donat temps i com que per a poder agafar aire i respirar hem de posar un punt, jo ho feia així. Poder posar una “i” després d’un punt és una manera de dir que sempre podem afegir coses i que després de contar que estic trista i perquè ho estic, després del punt podré contar, en el mateix paràgraf que també estic contenta perquè en una mateixa setmana hi ha molts punts i moltes “i”, perquè res no acaba després del punt. Tot continua. Tant per bé com per malament. I gràcies que continua. Però jo (com tothom) voldria que quan les coses van bé es paressin i ja no es tornessin a moure mai més, però sé que això no és possible perquè el món és moviment i perquè també, segurament, m’acabaria avorrint si fos així. Ja no sé ni què dic, aquests dies tinc molta feina i no estic acostumada ni em voldria acostumar. Penso que si el que he escrit no té sentit no passa res, perquè hi ha dies que res en té. Així que els meus escrits també poden no tenir-ne i està bé. 

Gràcies estimades, estimats. Sou un gran suport. Fins dimarts. 

M.