Notes furioses i desordenades
Escriure
23/01
Busco el silenci. El recolliment. La porta tancada.
24/01
Avui, un dia esplèndid. Dels que oblido. Així que m’ho apunt.
25/01
M’està encantant que sigui dissabte.
26/01
Les hores passen d’una manera tranquil·la, sense grans sacsejades. Vaig botant entre les pàgines d’Emily Segal, May Sarton i Alejandra Pizarnik.
Estic bé i la meva panxa també.
27/01
Acabo el dia tombada a terra, esquena freda i una hiperventilació difícil d’aturar que crida per sortir.
El patiment dels altres pot arribar a impactar molt fort. I si aquest altre és una persona propera, la punxada fa mal.
28/01
S’han mogut molts temes avui. Tant meus com d’altres, davant jo. La mort d’una mare, violències, pors, pànic, càrrega, cansament. Què és sostenir? Fins a on se sosté? Com? Com es fa una retirada? Com funciona la distància?
29/01
I jo què vull escriure?
He recordat que na Miss Free mos feia escriure durant cinc o deu minuts sense aturar. No importava què escrivíssim, però no podíem aixecar el llapis del full. He jugat a això a la llibreta lila que he passejat al bolso.
He passat el dia a Barcelona. He fet voltes per llibreries i he dinat amb n’Anna. Hem rigut. Després na Rut m’ha dit coses que m’han servit i ara ja puc menjar més coses fora de casa.
Prefiero que se te hinche la barriga a que seas infeliz.
Tu barriga te recuerda que tienes un cuerpo.
Tu cabeza va muy rápido y tu cuerpo va más lento.
30/01
Un cavall desbocat sortiria de mi si no mantingués la boca tancada. No tinc clar quan s’ha d’obrir i quan s’ha de tancar, la boca. Jo no tinc res clar. Després hi ha dies en els quals dic una altra cosa, però qui sap, quan dic la veritat. Què és la veritat? I quina és?
31/01
Des del llit, descanso i em dic que és aquí on vull estar. Unes hores a la tarda per mi. Torno a trobar la respiració. Calenteta i còmoda. Les coses es mouen i cerquen el seu lloc, allà on estigui.
La ferida sempre hi és. Des d’aquí puc mirar-la i acaronar-la. No sempre puc, perquè de vegades crema.
En un word que vaig escriure algun dia, dic: la creativitat és el camí. És el camí cap a mi.
1/02
Els relats que tinc assumits es descol·loquen i deixen de servir-me. Ja no són tan fiables. Dubto.
2/02
Hi ha un moment en el qual el relat és definitiu? Les coses tal com ens les expliquem, tal com les vivim? Potser no hi ha relat definitiu, tot és subjectiu. Estem fets d’històries i qui sap si són o no veritables?
La identitat en si mateixa, sembla ser un espai ple de buits, de dades sense explicació, ordre ni sentit. Tot un seguit de fets i successos que ens conformen. Perquè sí.
Ahir em vaig sobreexposar i vaig estar incòmoda. Vaig posar la traïció sobre la taula, vaig fer-la real, la vaig mirar i vaig dir-la. L’ambient va ser fred i distant. Ara desconfio.
A aquest espai que està en blanc fins que l’omplo m’hi sento segura. M’hi sento jo. Aquí, puc ser i soc. Ningú no em rendeix comptes i tot el que explico ho explico perquè vull i com vull. El que guia, aquí és la necessitat d’aterrar i concretar les coses, els pensaments. Cap judici ni obligació de complaure. Quan he escrit i he pogut precisar en la necessitat, respiro més tranquil·la. Puc regular fins a on em vull mostrar i fins a on vull explicar.
