Tancaments i començaments

Els últims i els primers

25/12

Estic cansadíssima i aquesta nit m’ha de baixar la regla. Demà faig vint-i-cinc anys. El de sempre, que voldria estar esplèndida i que fos un dia d’aquests divertits que es recorden amb alegria i una rialla, però que no sé com serà. Començo a pensar que el dia de l’aniversari tampoc és significatiu en cap sentit i que no determina com serà res. És un dia qualsevol. Un dijous qualsevol en aquest cas. 

Torno a la llibreta. Necessito el moviment de la mà per alliberar-me. Necessito dormir. 

26/12

Supòs que ens expliquem la veritat en la mesura en la qual podem sostenir-la. 

M’han regalat uns llibres molt encertats, i he pensat que dec ser molt evident. “No eres tan misteriosa como te crees”, m’han dit. Annie Ernaux, Mercè Rodoreda i Patti Smith. No podria estar més contenta. 

27/12

Repeteixo versions d’un diàleg enfadat que no ha existit enlloc més que al meu cap. RETERRITORIALIZACIÓN del tiempo libre. Capacidad de habitar, explorar y crear. “Las huellas de una vida cotidiana, alegre y llevadera”. GOZO d’Azahara Alonso. M’està encantant tot el que diu. És jo i les meves poques ganes de fer feina, i les ganes del temps per mi, temps lliure de veres, temps buit per viure i crear. Ara que estic de vacances s’alenteix el temps, i m’agrada. Sembla que la llum torna i que es recupera el temps com a espai de possibilitat. 

Reterritorialización. 

28/12

S’ha començat a alliberar una mica d’espai mental. Puc llegir tranquil·la. 

Llegeixo Azahara Alonso, Maite Larrauri que escriu sobre el desig segons Deleuze i Edith Wharton. 

29/12

M’aixeco per llegir. Busco les paraules, els fragments que em facin vibrar, que em fan agafar el bolígraf rosa per subratllar. I fins i tot copiar les mateixes paraules a la llibreta. Tinc fam de paraules, de respostes, de possibles camins. 

Plorant, he dit que una altra vegada torno a sentir que la feina no és el que vull. Que el temps és allò més apreciat i que el vull dedicar al que realment vull. I de moment no és possible, o no tot el temps i no ho porto bé. “Estamos agotados porque vendemos las horas de nuestras vidas para sobrevivir y luego empleamos las horas que no hemos vendido en poner nuestra vida a punto para venderlas”. Azahara Alonso citant a Anne Boyer. 

30/12

He connectat amb l’alegria i el gaudi del moviment del meu cos. Estava contenta, tenia energia. He passat gust. Jo vull fer tallers de moviment. 

Quan estic centrada i connectada, és aquí on arrib. I torn a escriure aquesta llista de les coses que vull fer a la meva vida, que ja en porto unes quantes, però que són el camí, el meu camí. Aquesta és la direcció que li demano al pròxim any. Aquest camí, aquestes portes obertes. 

31/12

Supòs que sempre em costa deixar anar i tancar. Amollar i deixar fer. El cos és un cúmul de tensions acumulades que dificulten el moviment i alhora el reclamen. Ja he escrit dotze aspectes sobre els quals m’agradaria que l’any entrant hi arronsés llum, així d’una manera general però alhora precisa. En la direcció en la qual convingui, com deia Deleuze a “El deseo”. Que el desig en si és en realitat el triomf, l’objectiu de desitjar és el que importa. Perquè el que es desitja no es viu com una mancança, sinó com una conquista. Idò visquem la conquista com a tal. 

La ràbia i la tristesa en el meu cas, de moment es confonen. Una força estira l’altra i ja s’hi han perdut, m’hi he perdut i ja no recordo quina de les dues forces ha començat la revolució. La revolució, també com a camí. Cap a no sé on. Cap a qui sigui que vulgui ser, des del mateix desig i conquista que deia abans. 

1/01

M’he despertat contenta. M’he posat a llegir. 

Això va de trobar les preguntes exactes. De cap altra cosa. Ara ja l’he oblidada, la pregunta que m’havia vingut mentre llegia Yo que nunca supe de los hombres. 

2/01

Dia dos i ja he entrat a sa voràgine de vida ràpida i de no aturar de fer coses que no suport. 

He vist Los años nuevos. M’ha agradat, l’únic que com a totes ses sèries, com a totes ses pelis, durant tota sa sèrie es dona per fet que el millor pels personatges és tornar i ser feliços eternament (junts). I això a sa vida, no passa així. O no sempre. Quasi mai. 

Una pena m’envaeix en forma de tempesta, he de tancar el llibre. Ploro desconsoladament durant uns segons. Em trec les ulleres i em frego els ulls plens de llàgrimes. 

Tinc moltes coses a dir-li a na Mar. 

3/01

Ploro per dins, de moment. No he pogut treure res cap a fora. 

4/01

Ploro quan me demanen. 

Ara estic més tranquil·la. 

5/01

Avui sembla que porti el dia esperant que sigui l’hora de sopar. Soparem de xinès, a Sant Jordi, i ja tinc els llibres per regalar-los a es papa i sa mama. 

No sé si m’estic cansant de quedar-me a casa, per cert. Tinc ganes de passejar-me. 

---

Estimades, ja s’ha publicat “Auster en primera persona”, fragments de vida narrats en primera persona (dolmen editorial). Un recull de relats entre els quals, n’hi ha un de meu (el vint-i-tres). Just ahir, cinc de gener, es va posar a la venda, vint-i-tres anys després de la data exacta en què succeeix el que narro (el cinc de gener del dos mil dos). Dedicat al meu germà Pau, que aquell dia optà per continuar a la vida, després d’un bon esglai. Es titula “La nit en què el meu germà”. 

Gràcies, persones que em llegiu i m’acompanyeu. També escric (o ho publico) gràcies a vosaltres. 

Bon 2025. 

M.